Sempre m’havia preguntat per què, al parvulari, els nens i les nenes són capaços de realitzar bona part de l’activitat escolar autònomament, per “racons”, i a mesura que van creixent són menys autònoms, per acabar l’ESO dedicats la major part de la jornada escolar a escoltar explicacions del professorat i si interactuen entre ells és mínimament i només en algunes matèries.

Vaig tenir ocasió de respondre’m la pregunta gràcies a una llicència d’estudis (1) en què proposava l’organització autònoma de l’alumnat per espais: àudio, dramatització... i informàtica, a partir d’unes fitxes en suport paper que donaven instruccions per realitzar les activitats en grup, per parelles o individualment; calia que els alumnes s’organitzessin per acabar totes les tasques en un temps prefixat.
He revisat l’espai que anomenava “Informàtica”, per recordar què hi feia fa deu anys i hi he trobat activitats de tractament de textos (amb i sense corrector ortogràfic), exploració a internet per recollir informació, correu electrònic, exercitacions –especialment les fetes pel professorat en JClic. (2)
Vaig constatar que els alumnes del primer cicle d’ESO eren tan autònoms com els d’infantil, i aprenien més i millor sense rebre classes magistrals o en tot cas ben poques, cosa que ja suposava. La meva sorpresa (no era el cas de l’espai de dramatització, un èxit assegurat!) va ser descobrir la màgia que per a ells representaven les tecnologies; s’abocaven amb un entusiasme immens a fer exercicis de morfologia o d’ortografia fins i tot els alumnes poc o gens estimulats a l’aula ordinària, amb predomini del suport paper. Tots es delien per acabar les tasques en els altres espais i anar a l’ordinador.
L’any 2000 (fa quatre dies!) l’accés a internet estava molt limitat per la velocitat de navegació; de pàgines interessants, n’hi havia ben poques; de correu electrònic, en tenien pocs alumnes (en el barri on treballava era ben excepcional) per la qual cosa es podia fer servir ben poc i jo no sabia quines tasques formatives preparar-hi. Com a docent em sentia molt més segura amb exercicis d’exercitació de lèxic, ortografia, morfologia... ¿Era innovador, em preguntava, tenir els alumnes a l’ordinador tot responent exercicis que també es podien haver fet en suport paper? ¿No era una manera que passessin contents pels altres espais –d’ús de llengua oral– que realment jo considerava importants, –per exemple enregistraments en cintes àudio (si hagués tingut l’Audacity!) i dramatització?
Encara no sé si era o no innovador fer una activitat d’aquest tipus a l’ordinador perquè... ¿què és innovar? M’agrada creure que intueixo el que interessa els alumnes, el que els motiva, el que els ajuda a créixer com a persones, el que els fa autònoms, el que els obliga a consensuar, a exercitar la paciència, la calma i a ser metòdics; tot això que està allunyat de l’avorriment a les aules, de les classes magistrals que interessen puntualment, de la rutina... però discernir quan estem innovant a l’aula o no ho estem fent, encara no ho sé. Moltes vegades l’ús de les tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement (TAC) apareix lligat a aquest mot i sempre em passa pel cap el dubte. ¿Automàticament queda lligada la paraula innovació a les TAC? Jo diria que no.
Ara bé, deu anys després de la meva primera experiència, ¿quin panorama tinc com a professora de llengua catalana que vol incorporar les TAC a la pràctica diària de forma innovadora? D’una banda, uns experts em diuen que la nostra llengua està molt malalta, i jo constato que es parla molt poc, encara que es conegui, i em dic: sí, he d’estar preocupada o més que fa deu anys; d’una altra, diversos experts diuen que la llengua catalana té una molt bona salut a la xarxa i constato que sí, que és veritat. M’alegra veure com programes molt útils per a les aules –creats vés a saber en quin país i per quina gent– tenen la llengua catalana dins de les primeres opcions i des del primer moment de la seva creació hi és present (Pixton (3), voki (4) ) o que la segona llengua de creació d’una Viquipèdia (5) va ser la catalana.
Jo no sé contestar els motius d’aquesta ambivalència, però en l’apartat de continguts a la xarxa el català es mantindrà viu si entre tota la societat som capaços de prioritzar la llengua per sobre d’altres consideracions, com estem fent fins ara els usuaris d’internet; si tots nosaltres som creadors de continguts i es converteix en un repte de país, de la nostra societat. Recordem el .cat, primer domini de primer nivell lingüístic, fita que semblava impossible i que es va aconseguir gràcies a l’empenta de determinades persones, amb el suport de tota la societat.
En l’entorn més proper a la vida escolar, la XTEC (6) va fer un gran servei quan va facilitar a tot el professorat una adreça de correu electrònic i un espai web en un moment en què el professorat no sabia massa per a què servien els identificadors i contrasenyes que ens havien donat. Ben aviat es va constatar que a internet no hi havia continguts suficients en català per al treball amb els alumnes, i les editorials –subministradors usuals per mitjà de llibres de text– no n’oferien. L’aparició del portal edu365 (7) va omplir de mica en mica el buit que hi havia i actualment podem dir que és una de les primeres fonts de subministrament de materials per a les escoles, que es va complementar amb el naixement del portal edu3 (8) , lloc magnífic de repositori de vídeos i àudios.
Si bé a Catalunya es disposa d’aquests tres portals, referents per a materials i programaris específics per a l’ensenyament/aprenentatge, cal constatar que en els darrers deu anys (9) iternet ha tingut un dinamisme accelerat de novetats “revolucionàries”, la majoria de les quals nascudes fora del món educatiu: xarxes socials (Facebook, Ning, Twitter), cercadors de continguts (Google), plataformes de treball que permeten organitzacions individualitzades per aules, grups i persones per realitzar intercanvis i avaluacions continuades (Moodle), actualitzadors de dades i d’informació instantànies (sindicació i RSS), edició cooperativa de continguts (wikis), enregistrament dels continguts multimèdia (podcast), entorns dinàmics per a intercanvis (fòrums, xats), organització i aparador digital de tasques (e-portafolis, que sí ha nascut per a l’educació), escriptoris virtuals i aplicacions en línia de tota mena (EyeOs, Googledocs), pàgines personals o corporatives que permeten intercanvis (blogs), agilitat en les càrregues i descàrregues de fitxers...; tot això i molt més que, abans d'acabar aquests curs o l'any vinent, apareixerà i que en el món educatiu se li troba una magnífica funció educativa per a una gestió del coneixement i de les relacions alumnat-professorat cap a rols i dinàmiques d’aula ben diferents de les emprades fins ara, sempre que hi hagi canvis substancials en l'esquema de la seqüència didàctica tradicional centrada en un professor que explica uns continguts ajudat per un llibre de text en suport paper o digital (com diu una companya, en suport “paper-pantalla”) i alumnes que escolten i fan exercicis o activitats.
Cal adaptar les seqüències didàctiques de models gastats per altres i escollir d’entre totes les tecnologies que se’ns ofereixen aquelles que ens serveixin millor per desvetllar en el nostre alumnat una consciència crítica i formar ciutadans i ciutadanes compromesos que sàpiguen conviure i relacionar-se de manera cooperativa i s’adaptin amb facilitat als canvis que, de ben segur, els esperen.
Penso que la classe de llengua catalana s’hauria d’impregnar del plus d’innovació didàctica compartida amb la modernitat tecnològica, allò que desperta interès... El meu alumnat de fa deu anys ja m’ho van dir: “Això és el que ens interessa” –sense utilitzar aquestes paraules. Escoltem-los; ho segueixen dient amb rebel·lia i inconformisme.

Informació agafada del blog: http://www.omnium.cat/ca/article/i-ja-fa-mes-de-deu-anys-3870.html